Després de 4 dies a Saigon marxo ja cap a Cambotja. Començaré per Phnom Penh i la idea és estar uns dies de relax a la illa de Koh Rong al sud, després potser visitar Kampot i final Siem Reap i les famoses ruïnes d’Angkor Wat.
Saigon és una ciutat molt gran, de l’estil de Hanoi, tot i que arquitectònicament l’he trobat més moderna. La ciutat té dos noms: Saigon i ciutat de Ho Chi Minh, però la majoria de vietnamites utilitzen Saigon com a nom de la ciutat i les autoritats utilitzen ciutat de Ho Chi Minh.
Vaig arribar amb avió des de Da Nang (l’aeroport d’Hoi An), on vaig conèixer al Sergio, un noi de Badalona que estava fent un viatge exprés per Vietnam i que se’n tornava a Austràlia que on és on treballa i estudia des del desembre passat. Amb ell el viatge en bus i avió des d’Hoi An se va passar més ràpid.
Un cop a Saigon vaig agafar un taxi fins a l’alberg. Després de descarregar les motxilles vaig anar a buscar un lloc per dinar a un restaurant recomenat per Tripadvisor, Five Oysters. Amb la panxa plena i amb forces, vaig he anar a voltar i a situar-me una mica per la ciutat. Sempre que s’arriba a una nova ciutat es necessiten unes hores d’adaptació per fer el canvi de xip amb l’anterior ciutat que ja te l’havies fet una mica teva.
Però just sortir del restaurant em va passar una cosa curiosa. A Vietnam és molt típic que la gent pel carrer et vagin oferint coses com massatges, portar-te en moto a algun lloc, habitacions en algun hotel o alberg, o que et preguntin d’on ets per començar una conversa amb tu i després oferir-te alguna cosa. Al final agota una mica, però és el que hi ha.
<
p class=”p1″>La qüestió és se’m va parar una senyor amb la seva moto i va dir:
– italian?
– no, no, catalan from Barcelona – li vaig dir.
En aquell moment va somriure, va baixar de la moto i em va ensenyar dues llibretes que portava plena d’escrits. Em va ensenyar uns quants en català, algun en castellà i algun més en anglès. Mentres els llegia em deia que ell tenia una casa al delta del Mekong i que em podia fer de guia sense haver d’anar als llocs més turísitcs, només els dos. El que hi havia a les llibretes eren testimonials de gent que com a mi, el senyor Kim els havia parat pel carrer per oferir-li’s fer-li’s de guia: “… Si estàs llegint això és que, igual que em va passar a mi, el senyor Kim t’ha parat pel carrer…“. Al principi em sonava tot una mica extrany, però a mida que anava llegint els escrits anava agafant-li confiança. Finalment, li vaig dir que m’ho havia de pensar, que acabava d’arribar i encara no tenia clar que volia fer aquests dies. Vam acabar la conversa amb un “see you tomorrow!”.
Per la tarda, cap a les 18h, va començar a diluviar, però per sort just estava fent-me un cafè a una famosa franquícia de cafeteries que no diré el nom per no fer-li’s publicitat.
Després de gairebé dues hores esperant que parés de ploure, vaig aprofitar per planificar una mica els meus dies a la ciutat. L’endemà faria la visita als llocs típics de Saigon. El següent dia visitaria els tunels de Cu Chi, on s’amagaven els vietnamites durant la guerra i el següent dia, faria una visita exprés al delta del Mekong (si em tornava a trobar amb el mr. Kim). També vaig aprofitar per buscar per internet a veure si algú havia escrit alguna cosa sobre el senyor Kim, per acabar-me de convèncer. Vaig trobar un blog d’una noia que en parlava i els deixava molt bé. Ara em faltava tornar-lo a trobar.
L’endemà, com havia planificat, vaig visitar els punts més típics de Saigon. Vaig començar pel mercat Benh Thanh. Després de dinar vaig anar cap museu de la guerra (15000 dongs per l’entrada), el més gran del Vietnam sobre aquest tema. Després vaig anar cap a la catedral de Notre Dame i davant hi havia l’oficina de correus, un edifici construït a finals del segle XIX per Gustave Eiffel. Em faltava l’palau de la reunificació que vaig decidir fer-ho més endavant.
El tercer dia l’autocar cap als tunels de Cu Chi em va venir a recollir a l’hotel a les 8:30. A les 11:30 arribavem. La visita consistia en veure els diferents tunels, trampes i com vivien els vietnamites de Cu Chi durant la guerra. Força interessant. Cap a les 13:30 vam acabar la visita i cap a l’alberg.
Per la tarda vaig anar a la torre més alta de Saigon, la torre Bitexco, de 262 metres d’alçada, per tenir una panoràmica des de dalt de la ciutat.
Finalment, no vaig trobar al senyor Kim, així que després de mirar i buscar per internet si fer l’excursió al delta del Mekong amb alguna agència, ho vaig descartar ja que per un dia no valia la pena les 3-4 hores de viatge d’anada i 3-4 de tornada.
<
p class=”p1″>Aquest matí m’he despertat amb la calma, he fet una mica de feina i he anat a veure l’palau de la reunificació de Saigon. És un edifici que va jugar un paper molt important en la història política del Vietnam i de Saigon en particular.
Aquesta tarda descansaré una mica i em prepararé la motxilla per demà, que ja vaig cap a Phnom Penh, Cambotja.
Com a resum del Vietnam, he de reconèixer, que tot i que al principi no em cridava l’atenció i em feia una mica de mandra fer els tràmits per demanar el visat (i mira que va ser fàcil!), finalment m’han agradat molt els seus paisatges, coves, el menjar i el país en general. És veritat que les grans ciutats com Hanoi o Saigon arriben a saturar amb el caos circulatori, les bocines de les motos i cotxes a tota hora, el calor…, però quan t’allunyes d’elles, pots trobar molta calma i joies com la petita ciutat costera d’Hoi An o el poble de muntanya Sapa al nord del Vietnam.